La Constitució de 1812 passara a la història per ser l'única constitució espanyola que ha dedicat un Títol exclusivament a l'educació, se li va donar molta importància al tema educatiu. Quan les Corts de Cadis van aprovar el titulo IX de la Constitució, dedicat a la instrucció publica, els diputats estaven reconeixent de fet el seu deute amb els homes de la il·lustració. Aquí, com en altres aspectes de la mítica Constitució gaditana, els lliberals apareixen com a hereus de les idees matrius de la il·lustració. La fe en l'educació bàsica comuna a tots els homes, la conveniència de la gratuïtat total de la instrucció elemental, la necessitat, en fi, d'un pla general de la instrucció publica, son idees que homes com Jovellanos, Cabarrus o Campomanes havien difós amb extraordinària tenacitat per tot el territori nacional.
Encara quan la fe en la forca transformadora de l'educació prove de l'herència de la il·lustració, el paper de l'educació en la nova societat lliberal que es prepara, adquireix connotacions pròpies i rellevants. Els lliberals, arrelats en la tradició progressista del segle XVIII espanyol, tenen fe en el progrés, lligat ara al desenvolupament de la instrucció. Peró al mateix temps tenen fe en la igualtat, que en el liberalisme de la primera hora es no solament igualtat, sinó fonamentalment igualtat davant les llums, igualtat davant l'educació. Per aquest motiu la instrucció, tal com la definís el "Informe Quintana", de 1813, hagi de ser universal —extensible a tots— pública —oberta a tots els ciutadans—, gratuïta, uniforme i lliure.
Per als lliberals gaditans l'educació apareix, doncs, no nomes com a factor de progrés sinó també com a element bàsic del nou règim polític que neix. Els nostres lliberals son conscients que una democràcia estable només és possible si compta amb una població educada per a la llibertat, amb una població bàsicament instruïda, coneixedora dels seus drets i dels seus deures, forjada en la difícil virtut de la convivència i de la tolerància. Tal és la concepció que batega en el dictamen que la comissió d'Instrucció Pública de les Corts realitzes entorn del primer projecte legislatiu regulador de l'educació:
"Sin educación, es en vano esperar la mejora de las costumbres: y sin estas son inútiles las mejores leyes, pudiéndose quizás asegurar que las instituciones mas libres, aquellas que mas ensanche conceden a los derechos de los ciudadanos, y dan mas influjo a la Nación en los negocios públicos, son hasta peligrosas y nocivas, cuando falta en ella razón practica, por decirlo así, aquella voluntad ilustrada, don exclusivo de los pueblos libres, y fruto también exclusivo de una recta educación nacional. Con justicia, pues, nuestra Constitución política, obra acabada de la sabiduría, miro la enseñanza de la juventud como el sostén y apoyo de las nueva Instituciones; y al dedicar uno de sus postreros títulos al importante objeto de la Instrucción publica, nos denoto bastantemente que esta debía ser el coronamiento de tan majestuoso edificio."
(Dictamen sobre el proyecto de Decreto de arreglo general de la enseñanza publica, de 7 de marzo
de 1814).
Dins d'aquesta concepció, els diputats espanyols trencaran l'esquema bàsic de l'edifici educatiu preconitzat pels nous temps. Seguint les pautes que marca Condorcet en les seves famoses "Memòries" sobre la instrucció pública, establiran tres graus en el proces educatiu: un primer ensenyament, d'extrema importància per a la nació, un segon ensenyament, l'absència del qual es a sentir de la Comissió la principal causa de l'endarreriment en que es troba l'educació en la nostra Monarquia; un tercer ensenyament que facultara per a l'exercici professional.
Constitució de 1812.
Titulo IX.- De la instrucció pública.-Capitulo únic.
Art 366
En tots els pobles de la Monarquia s'establiran escoles de primeres lletres, en les quals s'ensenyara als nens a llegir, a escriure i explicar, i el catecisme de la religió catòlica, que comprendrà també una breu exposició de les obligacions civils.
Art 367
Així mateix s'arreglara i creara el nombre competent d'universitats i d'altres establiments d'instrucció, que es jutgin convenients per a l'ensenyament de totes les ciències, literatura i belles arts.
Art 368
El pla general d'ensenyament serà uniforme en tot el regne, havent d'explicar-se la Constitució política de la Monarquia en totes les universitats i establiments literaris, on s'ensenyin les ciències eclesiàstiques i polítiques.
Art 369
Hi haurà una direcció general d'estudis, composta de persones de coneguda instrucció, al càrrec de la qual estarà, sota l'autoritat del Govern, la inspecció de l'ensenyament públic.
Art 370
Les Corts, per mitja de plans i estatuts especials, arreglaran tot el que pertanyi a l'important objecte de la instrucció pública.
Art 371
Tots els espanyols tenen llibertat d'escriure, imprimir i publicar les seves idees polítiques sense necessitat de llicencia, revisió o aprovació alguna anterior a la publicació, sota les restriccions i responsabilitat que estableixin les lleis.
L'Informe Quintana (1813).
L'origen de l'Informe Quintana ho trobem al marc de 1813 quan els diputats liberals, convençuts de la necessitat d'ampliar els principis constitucionals en matèria educativa, van remetre una circular a les universitats perquè informessin sobre els problemes existents. Paral·lelament, es forma una Junta d'Instrucció Pública per a la realització d'un informe sobre la reforma general de l'educació.
La petició a les universitats no va obtenir resposta, però la Junta va complir amb la seva comesa. L'informe va ser redactat pel poeta il·lustrat i liberal, Manuel Jose Quintana.
Els principis bàsics que informen aquest informe defineixen l'educació com un instrument de reforma social, i el mitja idoni per a l'evolució i el progres de la societat. El contingut essencial era el següent:
- Igualtat de tots els ciutadans davant les llums.
- Universalitat de l'educació, com a conseqüència de la igualtat.
- Uniformitat, o l'us d'uns mateixos llibres de text i d'iguals mètodes d'ensenyament.
- El caràcter public i gratuït, especialment en el primer ensenyament.
- Llibertat d'elecció de centre docent.
Evidentment, tots els principis bàsics anteriorment descrits anaven dirigits a la millora de l'ensenyament oficial de la població masculina. L'informe distingia clarament entre la instrucció a la qual tenen dret tots els nens -que ha de ser universal, completa, gratuïta i lliure- de l'educació que rebrien les nenes, la qual era discrecional, privada, domestica i destinada no a produir ciutadans lliures i independents, sinó esposes i mares.
L'informe, una vegada lliurat al govern, va ser remes a les Corts per a la seva discussió i debat al setembre de 1813. Peró recentment iniciada la segona legislatura al febrer de 1814, i estant inclòs en els dictàmens de caràcter prioritari, el retorn de Fernando VII va impedir que el projecte fos susceptible de discussió parlamentària.
Llei Moyano: llei d'institució pública aprovada en 1857, era ministre de foment Claudio Moyano. Suposa la consolidació del sistema educatiu liberal. Caràcters fonamentals:
1.- Centralització de la institució com servei públic.
2.- Caràcter elèctric i moderat.
3.- Consolidació d'un ensenyament privat a nivell primari i secundari.
4.- Incorporació definitiva dels estudis tècnics i professionals del tercer ensenyament.
INSTITUCIÓN LIBRE DE ENSEÑANZA.
En 1843 el profesor don Julian Sanz del Rio (1814-1869) introduce, en España, la filosofía de Federico Cristian Krause. Francisco Giner de los Rios, discípulo de Sanz del Rio, Fernando de Castro, Nicolas Salmeron, Gumersindo de Azcarate y otros profesores, siguen la escuela krausiana. El grupo de profesores krausistas protesta por esta determinación y Sanz del Rio y Fernando de Castro son destituidos; a Giner se le suspende en el ejercicio de la cátedra, mientras se sustancia el expediente que se le abre (1867).
La revolución de 1868 repone, en sus cátedras, a los profesores destituidos y suspensos; Castro ocupa el Rectorado de la Universidad, y el mismo y el grupo krausista realizan una gran labor en pro de la cultura. Pero, una vez restaurada la monarquía de Alfonso XII, el ministro de Fomento, Manuel de Orovio, exige una serie de medidas de control de la enseñanza superior, contra las cuales protestan, de nuevo, los catedráticos de talante liberal. Esta vez el Gobierno es mas duro; se abren expedientes, se encarcela a algunos profesores -entre ellos Giner- y se confina a otros (1875). Al fin, se les priva de sus cátedras. En vista de ello, Giner, Azcarate, Salmeron, Montero Rios, Figuerola, etcétera, fundan, en 1876, una Institución Libre de Enseñanza, que se dedica a la superior y a la secundaria, en un principio, y cuyo credo es la neutralidad religiosa y política y la independencia total del Estado y de toda comunión religiosa o escuela filosófica.
La falta de medios y la negativa del Estado a reconocer oficialmente los estudios realizados en el nuevo centro obligan a Giner a prescindir de la enseñanza superior (1882), limitándose a una escuela de niños, cuyos métodos corresponden a la que se ha llamado escuela activa, y dando primicia a la educación sobre la enseñanza. La finalidad de la Institución es formar hombres y la ética tiene primordial importancia. A partir de 1885 se inaugura la coeducación, con la escuela de párvulos.
Independientemente de la Institución, Giner y su discípulo Manuel Bartolome Cossio inspiran la creación de centros estatales, que han contribuido, fundamentalmente, a renovar la cultura española. Así: el Museo Pedagógico de Instrucción Primaria, el Instituto de Reformas Sociales, el Instituto Central Meteorológico, la Estación Marítima de Zoología y Botánica Experimentales, de Santander, la Junta para Ampliación de Estudios e Investigaciones Científicas, que a su vez creo la Residencia de Estudiantes para varones y otra para señoritas, el Instituto-Escuela de segunda enseñanza, el Instituto de Investigaciones Biológicas Santiago Ramón y Cajal y el de Física y Química. La Junta daba, ademas, becas para realizar estudios en el extranjero. Por iniciativa de Cossio, el Gobierno de la República estableció las Misiones Pedagógicas, que recorrían los pueblos de España, y el ministro institucionista Fernando de los Rios fundo la Universidad Internacional, de Santander. La labor pedagógica de los institucionistas se extendió a numerosos centros entre los que importa destacar el Patronato para el niño delincuente, cuando no existía, aun, el Tribunal de Protección de menores. La obra de Giner y de sus seguidores ha sido profunda y enorme, pero tuvo siempre en contra a los elementos mas reaccionarios del país. La guerra civil de 1936-1939 obligo a cerrar el centro y el Estado se incauto de todos sus bienes, que han sido devueltos en 1978, después de restablecido en España un orden constitucional.
≪Esta Institución es completamente ajena a todo espíritu e interés de comunión religiosa, escuela
filosófica o partido político, proclamando únicamente el principio de la libertad e inviolabilidad de
la Ciencia y de la consiguiente independencia de su indagación y exposición respecto de cualquiera
otra autoridad que no sea la de la conciencia.≫
(Palabras del articulo 15 de los Estatutos)
La I.L.E. inaugura sus clases el 29 de octubre de 1876. Entre sus enseñanzas ofrece varias de grado superior y las de segundo grado. Los alumnos de las primeras son muy escasos, mientras que los de la segunda se van haciendo mas numerosos. A partir del curso 1878-79 se añade también al programa la primera enseñanza y desaparecen los cursos universitarios a causa de las perdidas económicas. En estos primeros anos, marcados por las dificultades, la I.L.E. se configurara definitivamente como colegio en el verano de 1878, cuando encomienda a Rafael Torres Campos que visite la Exposición Universal de París para estudiar el nuevo material pedagógico. Allí confirma este que el método intuitivo de Pestalozzi y de Froebel, el discípulo de Krause y amigo de Sanz del Rio, es el método utilizado por las modernas escuelas europeas. La ausencia de exámenes y libros de texto, el estudio directo de la realidad, el respeto a la intimidad y a la autonomía del estudiante que Giner practicaba en sus clases universitarias se ven allí ampliados y desarrollados en el terreno de la segunda enseñanza.
FRANCISCO GINER DE LOS RIOS
Discípulo de Julian sanz del Rio y fundador y director de la Institución Libre de Enseñanza. El propósito de Giner de los Rios fue regenerar el país a través de las conciencias, la revolución de las conciencias. Quería crear hombres íntegros, cultos y capaces, en base a la idea de que los cambios los producen los hombres y las ideas, no las rebeliones ni las guerras.
Tras la guerra civil española todo lo que tenia que ver con Giner, por su corriente de pensamiento, fue prohibido por el régimen franquista, lo que ha hecho que se pierda gran parte de su obra. Durante la dictadura la enseñanza paso a estar controlada por el régimen franquista, haciendo que la mayoría de los seguidores de Giner desaparecieran. No obstante, existen algunos colegios en España que están retomando los principios pedagógicos de Giner adaptados a los nuevos tiempos. Comparan la pedagogía de Giner a la de una escuela socrática, en la que el profesor influye en sus no por su autoridad, sino por su conocimiento, su sabiduría. La relación entre los alumnos y el profesor era intima, cercana, familiar, para así poder influir mejor en su conciencia. Era una escuela eminentemente practica, en la que cada alumno tenia un cuaderno (y no un libro académico) con el que trabajaba. Los exámenes memorísticos no existían. Las excursiones eran frecuentes, a museos de todo tipo, a fabricas, al campo, etc. Estas excursiones llegaban a durar varios días incluso, y muchos antiguos alumnos las recordaban con gratitud. Una de las mas recordadas era una que llevo a los alumnos andando desde Madrid a Lisboa.“Era don Francisco Giner un hombre incapaz de mentir e incapaz de callar la verdad; pero su espíritu fino, delicado, no podía adoptar la forma tosca y violenta de la franqueza catalana, derivaba necesariamente hacia la ironía, una ironía desconcertante y caustica, con la cual no pretendía nunca herir o denigrar a su prójimo, sino mejorarle. Como todos los grandes andaluces, era don Francisco la viva antítesis del andaluz de pandereta, del andaluz mueble, jactancioso, hiperbolizante y amigo de lo que brilla y de lo que truena. Carecía de vanidades, pero no de orgullo; convencido de ser, desdenaba el aparentar. Era sencillo, austero hasta la santidad, amigo de las proporciones justas y de las medidas cabales. Era un místico, pero no contemplativo ni extatico, sino laborioso y activo. Tenia el alma fundadora de Teresa de Avila y de Inigo de Loyola; pero el se adueñaba de los espíritus por la libertad y por el amor. Toda la España viva, joven y fecunda acabo por agruparse en torno al imán invisible de aquel alma tan fuerte y tan pura.”
(Fragmento del panegírico que Antonio Machado le dedicó)
MANUEL BARTOLOME COSSIO
Pedagogo Krausista español e historiador del arte, perteneciente a la Institución Libre de Enseñanza.
Manuel Bartolome Cossio, dedico su vida a renovar la siniestra pedagogía de la España de su tiempo. Defendió la enseñanza reflexiva, el aprender como fin único de la educación. Desde su compromiso con la Institución Libre de Enseñanza y desde su leal servicio a la II República defendió una enseñanza democrática que llegase a todas las clases sociales y a todos los lugares de España.
Catedrático, maestro de maestros, historiador del Arte y, ante todo, hombre bueno y leal servidor del progreso y la libertad. Tras estudiar la carrera de Filosofía y Letras entra en contacto con la Institución Libre de Enseñanza y con su fundador Giner de los Rios. En 1879 estudia becado en la Universidad de Bolonia. Desde esta fecha viajara por toda Europa para conocer los nuevos sistemas pedagógicos.
En 1882 gana la cátedra de Historia de las Bellas Artes en Barcelona. En 1904 sera nombrado catedrático de Pedagogía.
A la muerte de Giner de los Rios asume la dirección de la Institución Libre de Enseñanza.
Tras los difíciles años de la Dictadura de Primo de Rivera M. Bartolome Cossio se suma con entusiasmo a la obra reformista de la II República. Es nombrado Presidente de las Misiones Pedagógicas que extenderán la cultura y serán la manifestación de solidaridad democrática con las clases populares españolas. En reconocimiento a sus méritos es nombrado Primer Ciudadano de Honor de la República.
" Dos notas capitales distinguen, a nuestro juicio, la reforma a que aspira en la enseñanza la moderna tendencia pedagógica. Es la primera la de referirse a la forma y no al fondo; al método y no al objeto; a la manera de hacer la cosa y no a la cosa misma. La segunda se desprende de la primera, y consiste en ser universal, en no limitarse a un grado de la enseñanza, en atender a todas, aunque con gran preferencia a la primaria."
"El mundo entero debe ser, desde el primer instante objeto de atención y materia de aprendizaje para el niño, como lo sigue siendo, mas tarde para el hombre. Enseñarle a pensar en todo lo que le rodea y a hacer activas las facultades racionales es mostrarle el camino por donde se va al verdadero conocimiento, que sirve después para la vida. Educar antes que instruir ; hacer del niño, en vez de un almacén, un campo cultivable."
(Cossio, Manuel B. (1857-1935) Carácter de la pedagogía contemporánea : el arte de saber ver en:
Boletín de la Institución Libre de Enseñanza).
LORENZO LUZURIAGA
Luzuriaga es uno de los mas eminentes pedagogos españoles de nuestro siglo, cuya aportación a nuestra pedagogía es de decisiva influencia. Debe su formación intelectual a los eminentes maestros Francisco Giner de los Rios, Manuel B. Cossio y Jose Ortega y Gasset. Estudio en la Escuela Superior del Magisterio, amplio los mismos en Marburgo (Alemania), donde conoció las nuevas orientaciones de la pedagogía europea, que unido a sus experiencias y estudios en las Universidades de Jena y Berlín nos da el hombre que lleno de entusiasmo y de ciencia se entrego por entero al engrandecimiento de la enseñanza en España.
Sus actuaciones en la Institución Libre de Enseñanza, al lado de sus maestros, Francisco Giner de los Rios, y en el Museo Pedagógico, con Manuel B. Cossio, van destacando a Luzuriaga como el hombre sabio de grandes ideas pedagógicas para renovar nuestras enseñanzas e incorporarlas a las nuevas corrientes europeas. Creador y director de la Revista de Pedagogía, que tuvo una gran difusión y una decisiva influencia en todo el magisterio español. Tuvo a su cargo la sección "Hoja de Pedagogía e Instrucción Publica", del diario madrileño El Sol, donde dejo brillantes muestras de su ingenio y cultura pedagógica. También colaboro en la Revista de Occidente.
Su labor, dentro del campo de la enseñanza universitaria, comenzó en 1933, al ser nombrado profesor del Curso de Pedagogía en la Facultad de Filosofía y Letras de la Universidad de Madrid, donde se destaco como un autentico maestro.
Durante su destierro político fue dos anos profesor de español en Glasgow. Requerido por García Morente y Amado Alonso, se traslado a la Argentina, donde fue nombrado profesor de la cátedra de Pedagogía, de la Universidad de Tucumán, y después vicedecano de la Facultad de Filosofía y Letras. Mas tarde paso a Venezuela, de cuya Universidad de Caracas fue profesor de la cátedra de Historia de la Educación, que obtuvo por oposición. Después volvió a la Argentina siendo nombrado para la cátedra de Pedagogía, de la Facultad de Filosofía y Letras de la Universidad de Buenos Aires. Asume en la Editorial Losada la dirección de la Biblioteca Pedagógica, donde publica obras que enriquecen el acervo de conocimientos de todo el magisterio iberoamericano. Así, divulga en América hasta su muerte, acaecida en Buenos Aires, el 23 de diciembre de 1959, la obra de John Dewey, por el que sentía singular afinidad; de Messer, Dilthey, Kilpatrick, Buhler, Millot, Spranger, Claparede, Nohl y otros muchos, siendo sus propios libros: Escuelas activas, La pedagogía contemporánea, La educación nueva, La reforma de la educación, La escuela nueva pública, Pedagogía social y política, Ideas pedagógicas del siglo XX, muy celebrados entre los educadores de todo el continente, sobre muchos de los cuales ejerció influencia directa desde sus cátedras de Pedagogía.
Dada su solida formación y amplia capacidad de organización, Luzuriaga llevo a la filosofía de la educación todo el contenidos de las nuevas corrientes pedagógicas extranjeras, si bien adaptándolas a la psicología y características del pueblo español. Su libro Las nuevas escuelas alemanas es un acabado estudio de las orientaciones de la nueva enseñanza en Alemania, que el procura encajar, en lo posible, en los programas de la primera enseñanza de la escuela española, constituyendo el noble intento del mas brillante ensayo de la escuela activa en nuestra nación.
ESCOLA CATALANA I LLIUREPENSADORA A CATALUNYA
FRANCESC FLOS I CALCAT
Pedagog, cal·lígraf i escriptor. Fundador de l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana, del col·legi Sant Jordi i altres escoles. Destaca en el Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906) pel mètode pedagògic d'ensenyament de la gramàtica catalana als infants.L'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana va jugar un paper de primer rengle en la recatalanització escolar i a partir de 1915 experimenta un gran creixement fins a convertir-se en l'entitat més gran de Catalunya, amb una aportació fonamental en el camp de llibres de text.
Francesc Ferrer Guàrdia (1859-1909), pedagog i activista polític espanyol, va ser el fundador de l'Escola Moderna i va introduir a Espanya el racionalisme pedagògic. Va fundar en 1901 l'Escola Moderna, un dels experiments pedagògics mes interessants de la història contemporània espanyola, amb grans influències en tota Europa. A les seves aules no s'ensenyaven ensenyaments religiosos i si científics i humanistes, es fomentava la no competitivitat, el pensament lliure i individual (es a dir no condicionat), l'excursionisme al camp, i el desenvolupament integral del nen.
Segons Ferrer Guàrdia, l'educació no pot ser dogmàtica ni basada en dogmes ni prejudicis, i havia d'acceptar els mètodes de la ciència, bandejant tot el que no es pot demostrar pel mètode científic. La llibertat era considerada un valor fonamental, es procurava la igualtat de tots, nens i nenes, que aquest s'educaven junts, es rebutjava l'esperit competitiu i per tant tota imposició, exàmens, premis i càstigs.
Entre els seus continguts, es declarava prioritària l'educació del coneixement, els afectes i la sexualitat, l'experimentació i l'observació de la naturalesa, la solidaritat, l'ajuda mútua i la crítica de les injustícies. La seva educació es basava en l'evolució dels nens, i de forma individualitzada. Tot això presentat amb una didàctica no directiva. L'Escola Moderna va generar de seguida la crítica dels ambients i institucions mes conservadores, i sobretot de l'Església Catòlica, doncs posava en dubte els seus postulats dogmàtics, els seus mètodes i el poder econòmic dels centres educatius de l'Església. No van parar fins a destruir al seu fundador i tancar l'Escola Moderna. Durant tot el primer terç del segle XX, desenes d'escoles, ateneus llibertaris i universitats populars de tota Europa seguirien els plantejaments de l'Escola Moderna.
Una de les formes d'expressió de les idees de Ferrer Guàrdia, àdhuc tancades les escoles, van anar els ateneus llibertaris, oposats a la rigidesa i dogmatisme de l'ensenyament existent i a la falta d'infraestructures educatives oficials per a la pròpia classe treballadora. I encara que es van constituir com a associacions culturals, van funcionar en la practica com a escoles para milers de persones sense recursos per poder pagar un ensenyament privat.
Els principis bàsics de l'Escola Moderna:
1. L'educació de la infància ha de fonamentar-se sobre una base científica i racional; en conseqüència, cal separar d'ella tota noció mística o sobrenatural.
2. La instrucció es part d'aquesta educació. La instrucció ha de comprendre també, al costat de la formació de la intel·ligència, el desenvolupament del caràcter, la cultura de la voluntat, la preparació d'un ser moral i físic ben equilibrat, les facultats del qual estiguin associades i elevades al seu màxim de potencia.
3. L'educació moral, molt menys teòrica que practica, ha de resultar principalment de l'exemple i recolzar-se sobre la gran llei natural de la solidaritat.
4. Es necessari, sobretot en l'ensenyament de la primera infància, que els programes i els mètodes estiguin adaptats el mes possible a la psicologia del nen, la qual cosa gairebé no succeeix enlloc, ni en l'ensenyament públic ni en la privada.
5. El propòsit de l'ensenyament es que els nens de tots dos sexes tinguin idèntica educació; que per semblant manera desenvolupin la intel·ligencia, purifiquin el cor i temperin les seves voluntats; que la humanitat femenina i masculina es compenetren, des de la infància, arribant a ser la dona, no de nom, sinó en realitat de debò, la companya de l'home.
6. La coeducació de pobres i rics, que posa en contacte uns amb uns altres en la innocent igualtat de la infància, per mitja de la sistemàtica igualtat de l'escola racional, aquesta es l'escola, bona, necessària i reparadora.
7. Establir la protecció i instrucció higiènica a les escoles. No es necessiten palaus resplendents; per difondre la instrucció basten sales amplies, de llum abundant i aire pur, on els escolars estiguin protegits.
8. El joc es indispensable als nens. Pel que mira a la seva constitució, salut i desenvolupament físic, tothom estarà conforme; però esdevé que únicament per a l'atenció en la quantitat de desenvolupament físic que produeixen els jocs.
9. Es de vital importància la preparació dels mestres i una vida i sou digne per a ells. El veritable educador es el que, contra les seves pròpies idees i les seves voluntats, pot defensar al nen, apel·lant en major grau a les energies pròpies del mateix nen.10. L'escola ha de renovar-se per renovar la societat, una societat que reprovi els convencionalismes, les crueltats, els artificis i les mentides que serveixen de base a la societat moderna.
11. Partint d'una educació en solidaritat i de la igualtat, no cal crear una desigualtat nova, i, per tant, a l'Escola Moderna no hi ha premis, ni càstigs, ni exàmens en que hi hagués alumnes orgullosos amb la nota d'excel·lent, d'altres que es conformessin amb la vulgarisme nota d'aprovats ni infeliços que sofrissin l'oprobi de veure's menyspreats per incapaços.
12. Els nens i les nenes han de tenir vitalitat cerebral pròpia, a fi que quan s'emancipin de la seva racional tutoria, continuïn sent al mon social enemics mortals de prejudicis de tota classe, propendint a formar-se conviccions raonades, pròpies, sobretot el que sigui objecte del pensament.
13. El propòsit culminant de l'Escola Moderna es fomentar l'evolució progressiva de la infància evitant els atavismes regressius, que son com obstacles que oposa el passat als avanços francs i decidits cap a l'avenir.
≪La Escuela Moderna pretende combatir cuantos prejuicios dificulten la emancipación total del individuo, y para ello adopta el racionalismo humanitario, que consiste en inculcar a la infancia el afán de conocer el origen de todas las injusticias sociales para que, con su conocimiento, puedan luego combatirlas y oponerse a ellas. El estudio de cuanto sea favorable a la libertad del individuo y a la armonía de la colectividad, mediante un régimen de paz, de amor y bienestar para todos sin distinción de clases ni de sexos≫.
(Dijo Francisco Ferrer Guàrdia en 1906, desde la cárcel)
(Carta abierta de Anatole France(1844-1924))
LA RENOVACIÓ PEDAGÒGICA A CATALUNYA (1906-1939)
JOAN BARDINA
Va ser un pedagog i periodista català que tracta de revolucionar els mètodes d'ensenyament, amb un èxit relatiu a casa nostra. A Xile, esta considerat uns dels pedagogs mes influents. L'any 1906 va obrir la seva Escola de Mestres.
Durant el curs 1911-1912 en Bardina va crear la darrera experiència barcelonina; una mena de darrer refugi. La Institució Spencer, amb unes excel·lents instal·lacions i grans medis, Bardina es va encarregar de la direcció i de l'impartiment de les Matemàtiques, del Llenguatge i de la Geografia i Història.La Institució Spencer estava destinada a un grup selecte d'alumnes de famílies benestants; la suficiència de medis econòmics i el reduït nombre d'alumnes permetria impartir una educació personalitzada. L'escola prometia l'estudi de la psicologia individual de cada alumne, una disciplina i orientació personalitzada, un règim de llibertat discretament vigilat pel professorat, la participació de l'alumnat en la administració, en la disciplina, en la higiene, etc. Les matèries impartides estaven englobades en quatre grans grups: Estudis de la Natura, Càlcul, Expressió i Institucions (religió, moral, geografia, política, Historia, Art, Urbanitat, Civisme, Indústria i Comerç, Economia). S'educava la memòria, però sense caure en el memorisme; els llibres de text quedaven exclosos i el material auxiliar, excepte el de precisió, l'havia de confeccionar cada alumne.
Conservava molts dels principis de l'Escola de Mestres, introduint-ne de nous, però sense saber exactament per que, va durar poc.
Cites:
≪La instrucció en català, sense tenir la importància pedagògica que se li dona, es d'una transcendència cabdal, segons la lògica i les estadístiques≫.
≪La pedagogia modernista d'educació natural exigeix la llengua natural com a vincle entre'ls mestres i els deixebles≫.
PAU VILA
Les qualitats mes destacades en la llarga carrera científica i docent de Don Pau Vila van ser l'autodisciplina, el seu esperit crític, l'afany de recerca de la veritat, la seva gran capacitat de treball, l'amor pels països on va viure i el seu tracte amable i senzill. En 1905 va crear la Fundació Horaciana d'Ensenyament.El seu pensament amant de la llibertat es manifestava a traves d'una pedagogia activa i rellevant quant als seus continguts. Va fundar i va dirigir nombroses escoles i va actuar com a mestre i professor en tots els nivells educatius. No obstant això, la gran importància de la seva labor geogràfica, especialment a partir de 1924, va enfoscar, en certa forma, la seva rellevància com a pedagog.
Considerava que en la formació d'un educador, el contingut de l'ensenyament havia de privar sobre la metodologia: “para hornear un pato necesitamos tener el pato y ninguna de las recetas posibles podría prepararse sin el”. I també: “no se puede ensenar lo que no se sabe”, un dels seus lemes favorits que sembla no tenir molta vigència en els nostres dies.
ROSA SENSAT
Va ser una mestra que contribuí al desenvolupament de l'escola publica catalana. En els últims anys cinquanta i els primers seixanta orienta la creació de diverses escoles noves, que intenten recuperar i posar al dia el moviment de renovació pedagògica que va culminar en la II República.
Desenvolupa una gran tasca divulgadora dels nous corrents educatius i la seva gran capacitat organitzadora la van portar a ser la primera directora de l'Escola de Bosc, a la secció de nenes.
Posteriorment, des de 1930 fins al 1939, va ser-ho del Grup Escolar Milà i Fontanals del Patronat Escolar. Trasbalsada pel desenvolupament de la guerra i l'arribada del franquisme, .Al 1921 va rebre l'encàrrec de dissenyar el pla d'estudis de l'Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona i estableix un programa forca ampli per les dones obreres i les de classe mitjana. La seva activitat es concreta també en diversos cursos i conferencies als estudis normals de la Mancomunitat, a les escoles d'estiu i al mateix Institut de la Dona. Participa en importants congressos com el I Congres Nacional d'Ensenyament Primari a Barcelona (1909), el III Congrés Internacional d'Enseignement Menager, a Paris (1922), i al Congres des Ecoles Nouvelles, a Niça (1932).
En 1965, i juntament amb altres sis mestres, inicia de manera clandestina l'Escola de Mestres Rosa Sensat, les activitats dels quals van sent conegudes a traves de les Escoles d'Estiu. L'administració franquista va tolerant-les. A les Escoles d'Estiu de Rosa Sensat de 1975 i 1976, es debaten i donen a conèixer els documents a favor de la futura Escola pública.
En 1976 s'afilia a Convergència Socialista, com a diputada, participa en els treballs de les comissions parlamentaries de Cultura i Educació i Ciència.De 1986 a 2002 es membre del Consell Escolar de l'Estat.
De 1987 a 1995 es regidora d'Educació de l'Ajuntament de Barcelona en l'equip de Pasqual Maragall. Es també membre de la Diputació de Barcelona, com a diputada d'Educació i vicepresidenta.
De 1982 a 2002 es membre del Consell Escolar de l'Estat.
En 1996 va transformar la casa familiar en un centre d'estudi, seu de la Fundació Àngels Garriga de Mata, que presidia. La Fundació alberga una biblioteca especialitzada en Educació. Organitza activitats per a nens, mestres i estudiosos de la relació escola-societat.
Des de l'any 2004, desenvolupava un programa de participació de les escoles al Fòrum 2004, per encàrrec d'aquesta entitat. Des de maig d'aquest mateix any va ser presidenta del Consell Escolar de l'Estat.
Va escriure diversos llibres i va pronunciar conferencies sobre pedagogia en general, formació del llenguatge i aprenentatge de la lectura. Va escriure així mateix contes infantils i va prologar moltes de les obres dels seus companys. Va publicar nombrosos articles sobre diferents temes d'educació, en la premsa especialitzada i en els periòdics.
Mancomunitat de Catalunya 1914
L'obra cultural i la reforma educativa
Va crear i consolidar un conjunt d'institucions culturals i científiques amb la finalitat de donar a la llengua i la cultura catalanes un prestigi cada vegada mes gran, com ara l'Institut d'Estudis Catalans, la Biblioteca de Catalunya, l'Escola Industrial, l'Escola Superior de Belles Arts, l'Escola Superior d'Alts Estudis Comercials o l'Escola del Treball.
Sota l'impuls de la Mancomunitat, l'Institut d'Estudis Catalans promulga les Normes ortogràfiques de Pompeu Fabre l'any 1913, la Gramàtica catalana l'any 1918, i el Diccionari general de la llengua catalana l'any 1932.
Generalitat de Catalunya 1931
La reforma educativa: l'escola primària era obligatòria, gratuïta, laica i mixta. Va augmentar en un 50% els diners destinats a educació, construint-se mes de 10.000 escoles i es van crear 7000 llocs de mestres, millor pagats. Missions Pedagògiques va portar la cultura a regions rurals endarrerides.
ARTUR MARTORELL
Pedagog nascut a Barcelona el 14 d’abril de 1894. Actiu promotor de tota mena de processos de renovació pedagògica.Artur Martorell, mestre de mestres
"reflecteix l'ideari pedagògic d'una de les figures clau de la renovació pedagògica a Catalunya, la
seva activitat a l'escola i en altres àmbits educatius. Artur Martorell va fer de pont entre els mestres
mes avencats del començament de segle i aquelles noves generacions que havien de configurar
l'escola actual."
Abans de la Republicà en Josep Estalella va arribar a ser el paradigma del professor de batxillerat que treballa per un ensenyament actiu i de qualitat, dins l'ensenyament public. Aquest fet no se li escapa al Conseller de Cultura Ventura Gassol quan l'any 1931 el crida a formar part del Consell de Cultura, juntament amb d'altres vint-i-dos assessors. Conjuntament amb Joaquim Balcells, Jesús Bellido, Pompeu Fabra i Joaquim Xirau formaren la ponència d'ensenyament secundari.
El Dr. Estalella no va ser un professor qualsevol de la seva matèria, que ensenyava els continguts a base de la pràctica memorística i descontextualitzada -norma habitual de l'ensenyament public i privat d'aleshores-, sinó que va esdevenir un bon mestre, confraternitzant amb els alumnes, i un bon pedagog dels sistemes metodològics i didàctics a aplicar. No entenia la docència com una simple instrucció on el professor dicta i l'alumne copia. Per ell la docència havia d'acomplir la noble finalitat de formar integralment a la persona. Cada noi i noia havien d'arribar a ser, abans que res, uns bons ciutadans, responsables de les seves tasques -escolars, familiars, a la comunitat-, i això no s'aprenia nomes en una "assignatura", sinó que el Pla d'Estudis del centre havia d'estar amarat d'una sèrie de valors ben sòlids, mirant d'aconseguir una formació oberta, dinàmica, no sexista, empírica, arrelada al país i receptora dels referents universals.Aquest ideari formatiu el va poder portar a terme dirigint l'Institut-Escola de la Generalitat (1932- 1939), més popularment conegut com el del Parc de la Ciutadella, ja que s'ubica a l'antic Palau del Governador, davant per davant del Parlament de Catalunya, on avui hi ha l'IES Verdaguer. Tota institució mai es fruit d'una sola persona, ell era el pal de paller, però va saber rodejar-se dels millors catedràtics de casa nostra i dels recent llicenciats amb mes bon currículum acadèmic. La seva ma dreta va ser l'Angeleta Ferrer -filla de Rosa Sensat-, encara que la llista del professorat que s'hi dedica en cos i anima seria molt llarga: Lluís Sole i Sabaris, Jordi Maragall i Noble, Ramon Aramon i Serra, Enric Bague i Garriga, Jaume Vicenç i Vives, Carme Serrallonga i Calafell, Guillem Diaz-Plaja,... D'entre mes d'una vintena d'aspectes renovadors que s'assoliren, destacar que l'Institut-Escola fou el primer centre public de secundaria on es va portar a terme la coeducació i on el català va tenir el paper de llengua vehicular de centre.
A l'Institut-Escola exercí de company i amic, tant amb els professors com amb els alumnes, impregnat a l'institució de la seva manera de ser. Hom va saber anar més enllà de la lletra escrita que la llei formulava, ja que la clau de l'èxit va caure en la predisposició i entusiasme que hi va posar tota la comunitat educativa, alumnes, mestres, família i administració. Ell es l'artífex que seixanta anys després d'acabar aquella experiència, l'Institut-Escola de la Generalitat sigui encara avui un model, no tan sols valid, sinó preuat, d'enfocament actiu de l'ensenyament tant a l'àmbit de primària com de secundària.
"Quan facis alguna cosa, fes-la com si en allò t'hi anés la vida."
ELADI HOMS
Des de molt jove va mostrar gran interes pel mon de la pedagogia i va fer de mestre a les Escoles del Districte II, dirigides per Salvador Genis i Bech, als escolapis i al col·legi Mont d'Or. Fins que l'any 1907 obté una borsa d'estudis en pedagogia, convocada per l'Ajuntament de Barcelona, destinada a estudiar els sistemes pedagògics i el funcionament de les Escoles Normals nord-americanes.
El setembre de 1910 es cridat per en Joan Bardina per fer-se càrrec de l'Escola de Mestres. El panorama que es troba aquí es bastant desesperançador i, malgrat tot els esforços, resultara impossible reobrir l'Escola de Mestres. Es dedica a escriure tractats sobre pedagogia, un dels mes importants va ser Escriptura Pràctica Nord-americana.
En aquesta època es produeix un fet esportiu important: la introducció del basquet a casa nostra es obra de l'Eladi Homs. Durant la seva estada als Estats Units havia observat una altra manera de fer més atractiva l'educació física dels joves, que s'avorrien amb la gimnàstica tradicional. Va ser l'any 1913, a l'escola Vallparadis de Terrassa fundada per Alexandre Gali i associada a grans noms de la pedagogia catalana, on es va jugar per primera vegada a bàsquet.L'any 1914 va promoure la creació de la Biblioteca del Consell d'Investigació Pedagògica de la Diputació de Barcelona, especialitzada en temes pedagògics i, juntament amb l'arquitecte Nebot, va introduir nous sistemes arquitectònics i decoratius que afectarien als edificis escolars i que, més tard, aplicarien les Biblioteques Populars, com: la lluminositat, les plantes, la senzillesa, els espais agradables o les prestatgeries a l'abast de la ma. Aquest mateix any s'obriria la primera Escola d'Estiu dirigida per l'Eladi.
Va impulsar el III Curs Internacional Montessori (1916) que va tenir un gran èxit i on va participar la doctora Montessori.
L'any 1920 va ocupar la secretaria de la Comissió d'Educació General de la Mancomunitat de Catalunya.
Així ho recordava Joan Bardina, pioner de la renovació pedagògica al nostre país, l'any 1908, en un article titulat "El valor de l'educació i toc d'alerta en vigílies de la nostra organització pedagògica":
“Perquè ho han fet així, son on son. L'educació ha fet d'un poble d'aventurers, de postergats, de vençuts -que aquesta fou la base de la població nord-americana- un conglomerat ric, acaparador, notable en tots els ordres morals i materials. I ara l'educació fa allà un segon i mes gros miracle: va transformant aquell bloc colossal de conglomerats amorfes, en personalitat nacional definida, amb totes les forces que dona aquesta personalitat. I ho fa amb rapidesa tal, que els sociòlegs hauran de constatar un cas mai vist de nacionalització que, dintre la cronologia de la vida col・lectiva, llinda amb l'instantani. I ho fa amb empenta tal, que de seguida tindrem el gran poble cap i cervell, forca i brac d'un imperi que sorprendrà a Europa.
Que no es pas coincidència, ara mateix, que els Estats Units sia on es dedica mes capital i energies a l'educació, on els mestres son mes nombrosos, on les teories pedagògiques han nascut, bressol, sobretot, de l'actual Pedagogia estimuladora, la més humana i fecunda que s'hagi ideat, desconeguda quasi be a Espanya.”
El setembre de 1946 proposa a l'Ajuntament de Montblanc obrir una acadèmia amb la finalitat de preparar alumnes de Batxillerat. L'Ajuntament convoca una beca que generosament em va ser atorgada.
Li agradava que els seus alumnes pensessin, dialoguessin i s'expressessin, relacionava una matèria amb una altra. Barrejava la teoria amb la pràctica. En les seves explicacions ocupava un lloc destacat l'observació de la realitat i la pròpia experimentació. D'aquesta manera creia que l'assimilació, per part de l'alumne, podia resultar més comprensible i efectiva. Des de sempre va manifestar una especial predilecció per les ciències naturals.
Quin era el sistema pedagògic que aplicava a les seves classes?
Partia sempre d'un joc o endevinalla. A continuació ens feia una serie de preguntes sobre el tema com: "Què fan? On viuen? Quan es veuen? Com són? Que mengen?" L'objectiu era fer reflexionar als alumnes sobre la morfologia, sobre l'habitat, sobre el comportament, sobre l'alimentació i sobre la reproducció, buscant l'expressivitat de l'alumnat tant oral com escrita o gràfica. Volia comprovar també la nostra pròpia experiència. De mica en mica anava introduint aspectes cada cop mes tècnics fins a donar per acabat el tema després d'haver dedicat varies sessions.
Sobre aquest mètode va escriure el següent:
“Qualsevol mestre notara l'extraordinari entusiasme que una classe d'aquest tipus experimenta entre el seu alumnat. I es que els materials vius, treballats amb habilitat, tenen sempre una escalfor que els fa amables; es en realitat la mateixa vida, mentre que als llibres a vegades els falta l'emoció d'allò que es real.
I afegia:
L'escola ha de ser el lloc on l'home del demà es prepari i assagi per observar, estudiar i interpretar la vida fora de l'escola. Alló que mes ha de preocupar els educadors ha de ser, no l'ensenyament dels fets, coneixements elaborats, sinó l'ensenyament de mètodes, de maneres; mètodes d'observació, mètodes de pensar, mètodes de sentir, mètodes de fer, en una paraula mètodes de viure.
Per això aquesta classe sobre el caragol a mes de coneixements allò que m'interessava era poder ensenyar-los un mètode: el mètode inductiu.”
Advoca per un sistema educatiu basat en el raonament i no en l'estudi memorístic, així ho exposa en
l'article "Educación intelectual moral y fisica:
Malauradament, en moltes escoles i col·legis del nostre país s'estudien les lliçons de memòria, directament dels llibres, sense comprendre la majoria dels casos allò que es diu. Aquest sistema memorístic tot i que es molt preuat, no dona bons resultats; en primer lloc, perquè ningú podrà utilitzar per aplicar-ho, ni per aliment de la intel·ligència, allò que no entén, encara que ho sàpiga recitar verbalment; i després perquè els coneixements adquirits d'aquesta manera no es conservaran i aviat s'esborraran de la ment. L'assimilació profunda de coneixements es l'únic sistema vàlid.Consisteix a comprendre bé les coses, que això significa assimilar-les, i fixar-les a la memòria. D'aquesta manera la instrucció es solida i pot utilitzar-se en qualsevol moment.
Es basava, preferentment, en l'observació. Considerava que el mestre ha de baixar al món dels infants i al món de les experiències concretes perquè aquests el puguin entendre. Si volem que l'infant aprengui correctament un concepte no comencem per fer-li aprendre una definició de memòria que molt sovint no entén. Intentem que observi al seu voltant, que pensi i raoni. Això feia a l'aula. Posava a la practica les seves teories. Es va dedicar en cos i ànima a la pedagogia. Són moltes les reflexions que al llarg de la seva vida va fer sobre el tema. Els seus plantejaments educatius cal inscriure'ls dins del moviment noucentista, que encarnava una nova visió de la societat i de Catalunya. Els noucentistes estaven a favor d'una societat mes cívica, ordenada, estructurada, lligada al mediterranisme i al classicisme. Concebien l'escola com una eina per transformar la societat.
Josep Gonzalez-Agapito, en el seu estudi Eladi Homs i la Mancomunitat de Catalunya, ho expressa així:
“L'eina que encomanara als minyons la nova estètica. L'eina que fa present l'ordre a que hom desitja per a la nova civilitat, on un dia, les masses proletàries, dins d'aquest somni, deixaran la seva actitud massa sovint hostil i esdevindran bons ciutadans, conscients dels seus deures cívics i respectuosos.”
Però, l'article titulat "Pedagogia antigua y pedagogia nueva" es un dels més rellevants i convincents de quants en va escriure. Compara els mestres tradicionals amb els sastres i els nous amb els jardiners, arribant a les següents i interessants conclusions:
El mestre tradicional instrueix, pren els materials del llibre, i amb ells vesteix d'una manera més o menys vistosa la ment del nen.
En canvi, el mestre jardiner veu en el nen:
Una gran quantitat de forces latents, de magnifiques flors i fruits d'humanitat, si es donen a la seva ment les condicions necessàries de nutrició i desenvolupament. I com bon jardiner cultiva la planta humana que te a les mans; li dona un bon terreny, un bon aire, excel·lent calor i bona llum perquè vagi creixent i vagi fent-se maca. La pedagogia nova -segueix dient- dona al nen un aliment que li agradi, que el seu estómac no rebutgi i que sigui apropiat a les necessitats del seu desenvolupament mental. D'aquesta manera el prepara millor per als menjars intel·lectuals del futur home.
Sovint afirmava que la fi de tot sistema educatiu es la formació global de l'ésser humà i que un bon sistema educatiu esta format per la unió de tres aspectes que ell denomina: educació intel·lectual, educació física i educació moral. Donava molta importància al component moral. Per a ell l'educació moral ha de crear en nosaltres un cert optimisme per la vida i ha de fer que estem satisfets de la bondat humana i dels seus progressos. Així "quant mes integre sigui el nostre comportament mes bons i feliços podrem ser a la vida." Alhora, pensava que la intolerància i el recel son propis de la gent sense educació i que les persones ben educades són més tolerants:
“Els coneixements ofereixen a la ment una gran diversitat de fets i admeten la possibilitat de molts
altres; ensenyen els costums, creences i maneres de ser dels pobles, separats pel temps o per l'espai,
i fan que siguem respectuosos amb ells; ens ensenyen a transigir amb les persones sinceres i rectes
d'intencions.”
ALEXANDRE GALI
Pedagog i historiador català. Fou deixeble del seu oncle Bartolomeu Gali i Claret (1850-1902) i de Pompeu Fabra fins a catorze anys. Més tard, completa la seva formació de manera autodidàctica (vinculant-se a l'obra i l'ideari de l'Institut Rousseau de Ginebra) i treballa de comptable fins el 1909. Aquell any, i sense tindre encara el títol de mestre, va iniciar la seva tasca pedagògica a l'Escola de Mestres de Joan Bardina. La seva activitat educativa abraça diversos camps (mestre de minyons, mestre de mestres, promotor d'iniciatives culturals i escolars, lingüista, teòric de l'educació, historiador de la cultura...) i assoli en cada un d'ells un alt nivell.
escoles d'estiu (1915, fins el 1932, interrompudes durant la Dictadura de Primo de Rivera), fou administrador general de l'Escola Industrial (1917), dirigí els estudis normals de la Mancomunitat (1920) i l'Escola de
Montessori dependent de la Mancomunitat (1922), funda i dirigí el "Butlletí dels Mestres" (1922) i publica nombrosos articles a "Quaderns d'Estudi" i fou nomenat president de la comissió tècnica de l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana (1922-1969).
Participa en el Primer Congrés de Bilingüisme (Luxemburg 1928) i en el Congrés Internacional de l'Educació Nova de Nica (1932). Fou nomenat secretari general del Consell de Cultura de la Generalitat de Catalunya, i després del juliol del 1936 hom li confia el negociat de llengua catalana i, més tard, la càtedra de metodologia de l'ensenyament del llenguatge a la Universitat de Barcelona.El 1939 es dedica a treballs editorials i emprengué la tasca d'historiador de la cultura. Treballa en l'obra Història de les institucions i del moviment cultural a Catalunya 1900-1936 (en 23 volums, publicats per la Fundació Alexandre Gali en 1978-1986).
A partir del 1955 mantingué continuats contactes amb els mestres que portaren a terme un nou moviment de renovació pedagògica a Catalunya. Fou membre de l'Institut D'Estudis Catalans (1968).
PERE VERGÉS
L’any 1921 l’Ajuntament de Barcelona va crear una sèrie d’escoles, que per la seva ubicació es podia dir que eren escoles a “l’aire lliure”. Una d’aquestes escoles fou l’Escola del Mar, situada a la platja de la Barceloneta, de cara al mar, i el mestre Pere Verges va ésser-ne el Director. Amb el nomenament com a Director de l’Escola del Mar, va lligar la seva vida a aquesta institució pedagògica, creant una de les escoles models de Barcelona, on hi reproduí l'organització d’una ciutat ideal i posa especial èmfasi en la Vida Social per mitja dels colors, càrrecs i l'actuació dels alumnes que allí s’hi formaven.
Durant els estius de 1922 i 1923 (1a. Època) i 1930, 1931, 1932 (2a. Època) fou Director de la Colònia d’Estiu a Calafell: La República d’Infants de Vilamar, de la qual en tenia un record molt entranyable. Va ser el fundador de l’Escola Garbí d’Esplugues (1965) i de la Institució Pere Vergés de Badalona (1968).
T3/E-ACTIVITAT
PRINCIPIS EDUCATIUS DE FERRER I GUÀRDIA
- Una educación en libertad y para la paz.
- Una educación integral, es decir, que une lo manual y físico con lo intelectual y todo ello con lo emocional.
- Una educación individual, donde lo especifico de cada ser no vaya contra lo colectivo.
- Una educación encaminada hacia la formación de principios morales y solidarios.
- Una educación no circunscrita a la infancia, ni a la institución escolar, etc.
COMENTARI
Tot el valor de l'educació resideix en el respecte de la voluntat física, intel·lectual i moral del nen. Així com en ciència no hi ha demostració possible més que pels fets, així també no es veritable educació sinó la que esta exempta de tot dogmatisme, que deixa al propi nen l'adreça del seu esforç i que no es proposa sinó secundar-li en la seva manifestació. Peró no hi ha gens més fàcil que alterar aquesta significació, i gens més difícil que respectar-la. L'educador que imposa, obliga, violenta sempre; el veritable educador es el que, contra les seves pròpies idees i les seves voluntats, pot defensar al nen, apel·lant en major grau a les energies pròpies del mateix nen.
Per aquesta consideració pot jutjar-se amb quina facilitat es modela l'educació i quan fàcil és la tasca dels quals volen dominar a l'individu. Els millors mètodes que poden revelar-se'ls, entre les seves mans es converteixen en d'altres instruments més poderosos i perfectes de dominació. El nostre ideal és el de la ciència i a ell recorrerem en demanda del poder d'educar al nen afavorint el seu desenvolupament per la satisfacció de totes les seves necessitats a mesura que es manifestin i es desenvolupin.
Estem persuadits que l'educació de l'avenir serà una educació en absolut espontània; però l'evolució dels mètodes en el sentit d'una comprensió més amplia dels fenòmens de la vida, i el fet que tot perfeccionament significa la supressió d'una violència, tot això ens indica que estem en terreny veritable quan esperem de la ciència l'alliberament del nen.
S'han de buscar mitjans per aconseguir, un sentit d'alliberament complet de l'individu i afavorir la fundació d'escoles noves on s'estableixi aquest esperit de llibertat que ha de dominar tota l'obra de l'educació de l'avenir.
S'han de modificar l'escola actual que respon a l'organització de la violència, els mitjans artificials on els nens es troben allunyats de la naturalesa i de la vida, la disciplina intel·lectual i moral que se serveixen per imposar-li pensaments fets, creences que aniquilen i depraven les voluntats. El nen hauria d'estar posat en el mitjà que li sol·licita, el mitjà natural on s'estima i on les impressions vitals reemplaçaran a les fastigoses lliçons de paraules.
Ferrer i Guàrdia preferia l'espontaneïtat lliure del nen que gens sap, a la instrucció de paraules i la deformació intel·lectual d'un nen que ha sofert l'educació que es dona actualment.
No hay comentarios:
Publicar un comentario