Paradigmes científics
Racional-positivista, orientat alls resultats
També denominat paradigma quantitatiu, empíric-analític, racional tecnològic, és el paradigma dominant en algunes comunitats científiques. Tradicionalment la investigació en educació ha seguit els postulats i principis sorgits d'aquest paradigma. En l'àmbit educatiu la seva aspiració bàsica és descobrir les lleis per les quals es regeixen els fenòmens educatius i elaborar teories científiques que guiïn l'acció educativa com a mecanisme de transmissió de noves tecnologies i rutines estandarditzades del procés ensenyament – aprenentatge.
Hermenèutic interpretatiu, de la realitat subjectiva
També anomenat paradigma qualitatiu, fenomenològic, naturalista, humanista o etnogràfic. Se centra en l'estudi dels significats de les accions humanes i de la vida social. Aquest paradigma intenta substituir les nocions científiques d'explicació, predicció i control del paradigma positivista per les nocions de comprensió, significat i acció. Busca l'objectivitat en l'àmbit dels significats utilitzant com a criteri d'evidència l'acord intersubjectiu en el context educatiu.
Aquest paradigma se centra, dins de la realitat educativa, a comprendre la realitat educativa des dels significats de les persones implicades i estudia les seves creences, intencions, motivacions i altres característiques del procés educatiu no observables directament ni susceptibles d'experimentació.
Sociocrític, orientat al canvi social
Aquesta perspectiva sorgeix com a resposta a les tradicions positivistes i interpretatives i pretenen superar el reduccionisme de la primera i el conservadorisme de la segona, admetent la possibilitat d'una ciència social que no sigui ni purament empírica ni solament interpretativa. Aquest paradigma sociocrític introdueix la ideologia de forma explicita i l'autoreflexió critica en els processos del coneixement. Té com a finalitat la transformació de l'estructura de les relacions socials i donar resposta a determinats problemes generats per aquestes. Els seus principis són:
• Conèixer i comprendre la realitat com a praxi.
• Unir teoria i practica (coneixement, acció i valors).
• Orientar el coneixement a emancipar i alliberar a l'home.
• Implicar al docent a partir de l'autoreflexió.
Emergent o experiencial transconscient, com a projecte existencial
El Paradigma Emergent va més enllà del holisme, l'ésser humà és vist com una totalitat però des de la perspectiva de la seva pròpia realitat, entesa des de la íntersubjectivitat. La realitat dels altres s'entén solament quan es percep i entén la pròpia realitat. La realitat és permanentment canviant i s'ha de ser capaç no només d'entendre el seu canvi en els diferents contextos: educatiu, polític, econòmic, social, familiar, personal, ambiental, ecològic, espiritual, efectiu, entre uns altres; sinó de potenciar-ho i adaptar-se a noves formes de comprensió d'aquesta realitat.
Corrents filosòfics
De la Modernitat a la Postmodernitat
MODERNITAT
D'una banda, la modernitat es basa en la confiança cega en La Raó. L'ésser humà confia a fer les coses per si mateix, dominar la naturalesa i la seva pròpia destinació, sense haver de recórrer a explicacions irracionals. En efecte, en la modernitat es confia que els éssers humans a través de la raó poden construir formes de convivència i relació social basades en el consens i la negociació, a diferències d'èpoques anteriors, on el dogma religiós, el poder aristocràtic, l'arbitrarietat del privilegi o el pes de la tradició imposaven altres formes de relació humana. Aquest supòsit de partida va suposar canvis i girs de gran importància: es va afirmar la ciència enfront de la religió i les lleis naturals enfront de l'arbitrarietat moral. Així doncs, la característica més definitiva de la modernitat és, sens dubte, l'aposta decidida per l'imperi de la raó com l'instrument privilegiat en mans de l'ésser humà que li permet ordenar l'activitat científica i tècnica, el govern de les persones, i l'administració de les coses, sense el recurs a forces i poders externs o sobrenaturals.
D'altra banda, la modernitat fa referència a la confiança cega en el progrés continu de la humanitat. L'ésser humà, amb l'esperança posada i fonamentada en la seva capacitat intel·lectual, espera un futur millor. Es té doncs, una infrangible fe en les pròpies capacitats intel·lectuals de la persona per
afavorir constantment el desenvolupament humà, tècnic i científic.
Finalment, la creença sense ombres en l'imperi de la raó que caracteritza a la modernitat ha conduït a anar buscant “la veritable forma ideal de el ‘bell’ a anar definint un únic model vàlid de desenvolupament i comportament humà. En síntesi, a imposar com a privilegiada, única o veritable, una forma particular de racionalitzar la civilització.
Es coneix com postmodernitat a un conjunt de fenòmens i idees que emergeixen des de la segona meitat del segle XX, configurant el món de forma determinant a principis del segle XXI. La postmodernitat es pot definir com:
Una actitud filosòfica crítica enfront del discurs Modern que posa en qüestió les epistemologies fortes centrant-se en la desconstrucció etimològica dels relats amb els quals la Modernitat s'explica a si mateixa i despullant el seu significat en termes de poder social constituent d'identitat. Aquesta posició filosòfica que condueix a un inevitable relativisme epistemològic servirà de sustent legitimador a l'explosió de subjectivitats que caracteritzarà el període històric marcat per la fi de la guerra freda (1989) i l'expansió d'Internet.
Un període històric caracteritzat per la multiplicació d'agents, subjectivitats i discursos. Després de la caiguda del mur de Berlín (1989) es fa evident la fi de l'era polar. Avança la globalització i les velles divisòries del món econòmic, com la relació empresa-consumidors, es transformen i esvaeixen, canviant amb si la naturalesa de les institucions articulades pel mercat. En el fons hi ha una evolució de les topologies de xarxa subjacents des d'un model descentralitzat (poques identitats gestionades i controlades des dels nodes de poder) a un model distribuït. Aquesta multiplicació de nodes i veus i l'aparició del primer mitjà de comunicació distribuït, la blogsfera, donaran la base material de l'esclat identitari característic de l'època.
Una actitud estètica irònica respecte a l'actitud de les avantguardes i les pretensions sociopolítiques de l'Art reconegut acadèmicament que per contra es planteja amb mirada renovada a l'art de masses, la cultura popular i les creacions al llarg de la història de l'art de subjectivitats (art fet per dones, art afroamericà, etc.) tradicionalment fos del discurs de la cultura moderna.
És a dir, la Postmodernitat s'oposa a la Modernitat. Es caracteritza perquè té una actitud crítica que condueix al progrés i per un pensament feble on no hi ha criteris vàlids per a tothom i sí hi ha idees disperses que formen un conjunt amb sentit.
Neoliberalisme Utilitarisme
NEOLIBERALISME
Teoria política que tendeix a reduir al mínim la intervenció de l'Estat. És propi de l'Estat de benestar, oposant-se al liberalisme clàssic contemporani i forma part dels tres pilars de l'Estat del Benestar implantat als països capitalistes més desenvolupats després de 1945. El neoliberalisme es caracteritza per ser un liberalisme social, amb preocupacions socials. Per això admet l'intervenció estatal i una certa redistribució de l'excedent social.
El neoliberal és pragmatista, utilitarista, però moderat per un eudemonisme que busca la felicitat de tots i ajudar a esmenar les desigualtats lesives per a la felicitat. El neoliberal estima la llibertat individual i cerca que l'Estat la garanteixi i la fomenti, protegint la lliure autorrealizació personal de cada individu. Respecte a la relació entre individu i societat, el neoliberalisme és igual o més radical que el liberalisme clàssic. L'individu per al neoliberalisme és auto-possessiu.
UTILITARISME
L’utilitarisme és una ètica teleològica, val a dir, una ètica que considera que la finalitat de l’acció humana -i específicament la felicitat que s’aconsegueix a través de les accions humanes- està vinculada a la realització d’accions útils. És a dir, com l’ètica que afirma què és bo allò que ens útil per a ser feliços. Hem de mesurar els nostres actes per les conseqüències (útils o inútils) en vistes a la felicitat que provoquen en nosaltres i, sobretot, en la societat. Històricament, l’utilitarisme ha estat una filosofia amb importants implicacions polítiques: va inspirar l’Estat del Benestar (Welfare State) que es va imposar als Estats Units en la dècada del 1930 i a Europa Occidental després del 1945. També va representar, sovint sense confessar-ho explícitament, un ingredient important en les diverses ideologies socialdemòcrates al segle passat.
L’utilitarisme defensa que es pot arribar a un ordre moral a través dels desigs, diversos i contradictoris, dels individus, si s’assumeix la pràctica com a criteri d’avaluació de la realitat. En aquest sentit és una filosofia objectivista. Ordenar, educar i avaluar la realitat a partir de la praxi es fa possible, bàsicament, perquè s’evita qualsevol element de subjectivitat extrema en la praxi humana. Els individus valen pel que fan i no pel que representen. O com dirà Bentham: cadascú val per u i només per u. En aquest sentit és una teoria radicalment democràtica que posa les semblances per sobre de tota consideració qualitativa.
ECOLOGIA SOSTENIBILITAT
ECOLOGIA
Reutilitzar, reduir i reciclar.
SOSTENIBILITAT
La sostenibilitat és un concepte econòmic, social i ecològic complex entorn de les relacions entre les societats i el medi ambient. Pretén ser una manera d'organitzar l'activitat humana de manera que la societat i els seus membres siguin capaços de satisfer les seves necessitats i expressar el seu potencial màxim en el present al mateix temps que es manté la biodiversitat i els ecosistemes naturals, i planejar i actuar per poder mantenir aquests ideals indefinidament. La sostenibilitat afecta a tots els nivells organitzatius, des del barri fins al planeta sencer. És sovint una qüestió controvertida. COMUNITARISME FEMINISME
COMUNITARISME
Amb el terme comunitarisme es denomina, sobretot en l'àmbit anglo-nord-americà, a un moviment crític amb el liberalisme i la racionalitat il·lustrada. És un moviment que reclama per orientar l'acció moral una revitalització de les tradicions culturals de les seves respectives comunitats.
Critiquen que les formes modernes d'identitat, hereves de la Il·lustració, no ens brinden llenguatges amb els quals poder resoldre els nostres conflictes i dilemes morals.
FEMINISME
El feminisme o moviment feminista és el conjunt d'idees i accions que, al llarg del temps, busca afavorir els interessos de les dones en situacions de submissió al poder masculí per tal de modificar posicions de desigualtat i violència envers les dones.
El feminisme d'arrel il·lustrada reclama gaudir dels mateixos drets i deures que gaudeix l'home. Amb tot, actualment, també s'hi revisen els continguts del concepte de ciutadania en tant que està bastit sobre els paràmetres de l'androcentrisme.
El corrent feminista anomenat pensament i política de la diferència sexual busca transformar l'ordre simbòlic del patriarcat a través de la recerca d'un significat propi i lliure del fet d'haver nascut en un cos sexuat en femení o en masculí. Alhora, vol modificar transversalment les definicions sobre les quals se sustenta el patriarcat en l'esfera familiar, social, cultural i política des d'una manera pròpia de dir el món.
El feminisme bastit sobre la teoria del discurs planteja que el sexe és també una categoria d'anàlisi, per tant, hi cap la redefinició de les possibilitats que planteja. També demana fixar l'atenció en la reproducció d'escenes que alimenten l'ordre simbòlic patriarcal a fi de no sostenir-lo.
Sovint s'afirma que el feminisme va néixer a finals del segle XVIII i principis del XIX, quan la gent va començar a percebre que la dona era oprimida per una societat patriarcal. El moviment feminista té les seves arrels a Occident i especialment en el moviment de reforma del segle XIX. El moviment organitzat comença amb la primera convenció pels drets de la dona, a Nova York l'any 1848. Més d'un segle i mig més tard, el moviment ha crescut i ha adoptat diverses perspectives sobre el que constitueix la discriminació contra la dona. El primer moviment feminista és sovint anomenat la primera onada, i després de 1960, la segona onada.
PERSONA I SOCIETAT
COSMOVISIÓ SENTIT DE LA VIDA
COSMOVISIÓ
Les cosmovisions són el conjunt de saber, avaluar i reconèixer que conformen la imatge o figura general del món que té una persona, època o cultura, a partir del com interpreta la seva pròpia naturalesa i la de tot l'existent al món. Una cosmovisió defineix nocions comunes que s'apliquen a tots els camps de la vida, des de la política, l'economia o la ciència fins a la religió, la moral o la filosofia.
Visió que hem de tenir del cosmos. Comprensió que té cadascú del món.
SENTIT DE LA VIDA
El sentit de la vida és l'explicació que intenten donar la filosofia o la religió al perquè de l'existència, responent a interrogants com la finalitat de l'ésser humà, el valor de la vida o la seva direcció. Constitueix la pregunta bàsica d'aquestes dues disciplines i s'aplica usualment només a la vida de l'home, ja que és l'única espècie que sembla tenir consciència i un autoconcepte prou desenvolupat com per voler trobar un sentit a la pròpia presència al món, lligat a una teleologia.
Les respostes han estat molt variades històricament i han aparegut a l'art, els mites, els cultes religiosos i el pensament racional i comprenen des de l'absència de sentit fins a la recerca de la felicitat, passant per la transcendència o altres intents de trobar un significat a la vida.
RELIGIOSITAT, LAÏCITAT, SECULARITAT
RELIGIOSITAT
La religiositat, en el seu sentit més ampli, és un ampli terme sociològic, filosòfic i religiós utilitzat per referir-se als vàries aspectes de l'activitat religiosa, la dedicació i la creença (en determinada doctrina religiosa). Es podria dir que la religiositat s'ocupa de quan religioses són les persones i com són les persones religiosament.
LAÏCITAT
El laïcisme és una posició d'autoafirmació basada en què les societats i els estats s'han de mantenir independents de la religió, la qual s'ha de desenvolupar, si cal, en l'àmbit privat i personal. El laïcisme doncs, és el sistema que exclou qualsevol mena d'església de l'exercici del poder polític, administratiu o educatiu entre d'altres. Les seves arrels estan fonamentades en l'humanisme renaixentista i en els canvis de la Il·lustració.
SECULARITAT
La secularització és la separació entre l'Església i l'Estat. Es dóna a la majoria dels països occidentals. La secularització és el resultat d'un llarg procés històric ple de tensions i d'incomprensions entre l'Estat i l'Església
La secularització és el procés que experimenten les societats a partir del moment en què la religió i les seves institucions perden influència sobre elles, de manera que altres esferes del saber van ocupant el seu lloc. Amb la secularització, el sagrat cedeix el pas al profà i el religiós es converteix en secular. Un exemple clar de secularització és, en el cas del cristianisme, la Il·lustració. La secularització implica una “mundanización” (sense voler donar a aquesta paraula cap sentit pejoratiu) de la religió i la societat, i segueix sent també un tema d'interès filosòfic, sobretot a l'hora de plantejar les relacions que ha d'haver-hi entre la religió, la política i l'ètica.
CONSUM, CONSUMISME
Una de les característiques de la societat actual és el domini dels productes de consum i de les empreses sobre els individus, que són considerats gairebé sempre per les empreses com a mers consumidors i no com a persones.
La societat del consum on vivim està generant actituds consumistes i els esforços de màrqueting de les empreses van dirigits en la seva major part cap als joves, que són el principal col·lectiu consumista.
Vivim en la confusió del significat del terme consum. A voltes l'equiparem a «destrucció»; a voltes a «la satisfacció de les necessitats vitals i culturals».
L'etimologia ens pot donar unes pistes. En català es distingeix entre «consumar» i «consumir».
«Consumar» significa «portar a la perfecció última els béns materials consumits, d'acord a les exigències vitals de la natura específica del vivent que consumeix».
«Consumir» significa «destruir, acabar...». És un significat exacte del punt de vista estrictament material.
Des d'una perspectiva humanista i ecològica cal assegurar una quantitat mínima de consum per a cada població considerada, sobre la qual progressivament s'ha d'augmentar la quantitat i la qualitat de cada producte obtingut, i sense que atempti al mitjà ambient i que no sigui introduït com a necessitat artificiosa i a la força, per una publicitat hàbi1, obsessiva i abusiva.
El consumisme és un terme que expressa la realitat creada per un publicisme cínic i mentider que genera necessitats artificioses a les quals la gent, sovint, no pot respondre per manca de poder de compra. Forma part del consumisme intentar superar aquesta manca de poder de compra endeutant als consumidors amb fàcils préstecs bancaris, els interessos i la devolució des quals, a data fixa, acaben per arruïnar a tots els nivells a individus, famílies i col·lectivitats liberals. Després d'un cert temps de prosperitat consumista i fictícia, els impostos i la impossibilitat de substituir els préstecs vells per altres de nous, aboquen els consumidors més dèbils a una encara més tràgica manca de poder de compra de consum, de 1a qual solament els jocs d'atzar esdevenen la única sortida somniada.
En aquestes situacions sempre ressusciten els moralismes de l'austeritat virtuosa: «cal estrènyer-se el cinturó», virtut obligada pels de baix que paguen així els mals negocis dels bancs, el consumisme de les classes riques i les enormes i absurdes despeses dels estatismes xucladors.
Els termes «consumisme» i «publicisme» són allargament de les arrels corresponents de consum i publicitat. Hom admet que, segons la lingüística, tot allargament redueix el significat de la corresponent arrel. Consumisme i publicisme són paraules d'àmbit molt restringit que expressen realitats com les que es descriuen a continuació:
- Quan una empresa fabrica un producte manifestament innecessari, inútil o inclús nociu, empra una publicitat obsessiva, hàbil i mentidera, tramada amb tots els recursos de les ciències psicològiques experimentals. Així, crea unes condicions que obliguen de fet, a moltes persones, famílies i institucions sense suficient sentit crític, a gastar els diners que sovint ni tant sols tenen, en la compra de tal inútil i/o nociva mercaderia.
- Quan l'anterior publicisme no és suficient per a obtenir les vendes necessàries als oligopolis o monopolis mundials, aquests compren les complicitats que calgui (estatistes, parlamentaristes, policíaques, burocràtiques...) per a introduir els seus productes gràcies a contractes «públics», promocions indirectes, assessoraments privilegiats, actuacions legislatives complicadíssimes... que permetin a tals màfies beneficiar-se dels consumidors sense personalitat pròpia.
Amb aquests dos embaucaments, el capitalisme salvatge actual inventa una enorme quantitat de diner escriptural-abstracte que, amb el pagament a terminis, endeuta als consumidors i els encadena a vendre's a qualsevol preu per a pagar els inacabables deutes.
A aquests tres elements del consumisme oferim tres remeis concrets:
- La supressió del publicisme per empresa, substituint-lo per una publicitat objectiva realitzada pels professionals liberals de cada Gremi i posada a l'abast de qualsevol consumidor.
- La impossibilitat de corrupció per diner o amb obsequis valuosos-sospitosos gràcies a la factura-xec personalitzada, sota la vigilància de la Justícia independent.
- La diferenciació entre, d'una part, el préstec bancari (basat en l'invent de diner comptable fet pels bancs a partir dels dipòsits a termini de llurs clients) i de l'altra part el crèdit inversiu i les finances consumptives (invenció política de diner comunitari-solvent en funció dels excedents reals en mercaderies d'inversió o de consum respectivament). Aquest doble mecanisme d'invenció de diner -el bancari-privat i l'econòmic-comunitari, oferirà el poder de compra suficient per a garantir un equilibri del mercat tant en el camp de les inversions com en el del consum: aquest queda així garantit no sols pels productors-consumidors eficients, sinó que també queda assegurat el consum mínim, vitalment i culturalment necessari -tecnològicament possible en cada espai-temps- dels simples consumidors, i això sense obligar ni a uns ni als altres a «entrampar-se fins al coll».
En resum, el consumista adquireix allò que ell no vol, allò que el publicista li ha fet desitjar «des de fora» sense que l'interessat ho desitgi «des de dins».
Pel contrari, l'augment de consum és la possibilitat pràctica de posseir allò que hom desitja realment «des de dins» del mateix. Aquest és un privilegi, per ara reservat a uns pocs homes rics que, tement perdre els seus privilegis, pontifiquen que «no és bo per al poble nedar en l'abundància, al poble li convé l'austeritat, perquè és més sana».
Cal respectar i potenciar la llibertat concreta de consumir per a tots i cadascun dels membres de la societat geopolítica: augmentant el poder de compra, les disponibilitats dineràries de tota la població, comunitàriament en funció dels excedents reals de producció consumible. El diner financer-consumptiu, en aquest sentit és llibertat per a tot el poble
